2.5. El disseny sensorial
2.5.1. Introducció
El disseny sensorial, en el plànol de la superfície, abasta totes les disciplines relacionades amb la creació i presentació de mitjans, incloent l’escriptura, el disseny gràfic, la iconografia, la creació de mapes, la cal·ligrafia, la tipografia, la il·lustració i la teoria del color (gràfics); la fotografia, l’animació i la cinematografia (imatges), i també el disseny de so i música. Totes aquestes disciplines comparteixen alguns atributs i inquietuds comuns, com ara l’ús apropiat dels mitjans, l’estil, la tècnica, l’alfabetització mediàtica i l’amplada de banda aplicable a la tecnologia de la situació, i també la comprensió dels sentits humans.
L’impacte sensorial d’una interfície és determinant per a causar una bona impressió en l’usuari i promoure la seva adherència.
Investigadors d’una universitat d’Austràlia van dur a terme tres estudis per a determinar com de ràpid les persones formen una opinió sobre l’atractiu visual de la pàgina web. En el primer estudi, els participants van qualificar dues vegades l’atractiu visual de les pàgines web presentades durant 500 ms cadascuna. El segon estudi va replicar el primer, però els participants també van qualificar cada pàgina web en set dimensions de disseny específiques. Es va descobrir que l’atractiu visual estava estretament relacionat amb la majoria d’aquests. L’estudi 3 va repetir novament la condició de 500 ms, a més d’agregar una condició de 50 ms utilitzant els mateixos estímuls. A cada moment, les qualificacions d’atractiu visual van estar altament correlacionades d’una fase a la següent, igual que les correlacions entre les condicions de 50 ms i 500 ms. Aquests resultats suggereixen que l’atractiu visual es pot avaluar en 50 ms, la qual cosa significa que els dissenyadors web tenen aproximadament 50 ms per causar una bona primera impressió.
La visió és el sentit dominant en la majoria d’interfícies d’usuari. És per aquesta raó que el dissenyador ha de prestar especial atenció al patró de moviment ocular que exigeix la interfície, promovent que aquest sigui un moviment fluid i suau, que aporti suficient informació sobre les possibilitats de la interfície, mentre es minimitza la quantitat d’informació per a evitar que l’usuari se senti aclaparat. Sovint es verifica la qualitat d’un disseny usant tecnologies de monitoratge de moviments oculars, com ara els eye trackers. Aquest mètode també permet identificar quines parts de la interfície són més cridaneres i quines passen desapercebudes, guiant així les correccions futures sobre el contrast, la uniformitat del disseny, el maquetatge o el color.