5.3. Mètodes i tècniques de disseny
La taula següent (adaptació d’Antona i altres, 2009) resumeix els mètodes i tècniques de disseny que poden ser d’ajuda en el desenvolupament d’una interfície inclusiva. Pot servir com a guia per a la selecció de mètodes per a diferents grups d’usuaris.
| Discapacitat | Edat | |||||
| Motora | Visual | Auditiva | Cognitiva | Nens | Persones grans | |
| Observació directa |  |
|
|
|
|
|
| Sondeig i qüestionari |  |
|
|
 |
|
|
| Entrevistes | |
|
|
|
|
|
| Diaris i proves culturals | |
|
|
|
|
|
| Debats | |
|
|
|
|
|
| Models empàtics | |
|
|
|
|
|
| Storyboards i persones | |
|
|
|
|
|
| Prototipatge | |
|
|
|
|
|
| Assajos d’usabilitat | |
|
|
|
|
|
| Disseny cooperatiu i participatiu | |
|
|
|
|
|
Apropiat Necessita modificacions i ajustos No recomanat
Font: adaptació d’Antona Margherita i altres (2009). «User Requirements Elicitation for Universal Access» (pàg. 1-14). Disponible a: https://www.ics.forth.gr/files/publications/antona/2009/Antona_et_al_Chapter.pdf.
En el disseny inclusiu, és important escollir acuradament les tècniques d’interacció que s’inclouran en la interfície. Com ja hem comentat en el punt anterior, podem utilitzar dispositius que permetin implementar interaccions basades en la parla, el tacte, la visió, el moviment ocular, els gestos, el moviment del cos o, fins i tot, l’activitat neuronal i els senyals fisiològics del cos. El futur de les interfícies inclusives sembla avançar cap a sistemes modulars que combinen múltiples sensors i models d’interacció. Els dispositius vestibles, cada vegada més presents, són un bon exemple d’aquest tipus de sistemes. Per exemple, els rellotges intel·ligents combinen sensors de monitoratge del pols cardíac, i també sensors d’inèrcia per a la detecció de caigudes i el conseqüent enviament automàtic de trucades d’emergència. Aquest tipus de productes resulten especialment atractius per a les persones d’edat avançada o que requereixen un monitoratge remot, però també per a aquells individus que necessiten ser estimulats.
Exercici
Els pacients d’ictus habitualment pateixen problemes de mobilitat que poden millorar notablement si segueixen uns protocols de rehabilitació basats en l’activitat física. L’article següent fa una revisió d’aplicacions que persegueixen aquest objectiu: S. Thilarajah, R. A. Clark, G. Williams (2016). «Wearable sensors and Mobile Health (mHealth) technologies to assess and promote physical activity in stroke: a narrative review». Brain Impairment (vol. 1, núm. 17, pàg. 34-42).
Quina és l’evidència que els dispositius que promouen l’activitat física tinguin un impacte positiu en la salut? Llisteu tres dels principals problemes d’accessibilitat que presenten aquest tipus d’interfícies.
No obstant això, mentre els sensors es multipliquen, les interfícies tendeixen a la invisibilitat. Un clar exemple d’aquesta tendència són els anti-wearables i la intel·ligència ambiental, la distribució massiva de dispositius que estan integrats en l’entorn i operen conjuntament per a respondre a la presència de persones (com ara la domòtica). Aquest tipus de sistemes prediuen un futur en el qual els sensors quedaran amagats sota els materials dels objectes que usem en el dia a dia (com un seient de cotxe amb monitor de freqüència cardíaca integrat) i les interfícies es fusionaran completament amb l’entorn oferint models d’interacció implícits / reactius (per exemple, encastats en objectes) i explícits / naturals (conversacionals i gestuals).