4. Repte. Disseny d’una interfície d’usuari per a entorns virtuals 3D immersius

4.1. Espais 3D

Les interfícies 3D, juntament amb les interfícies gestuals, pertanyen al grup de les interfícies d’usuari naturals i es caracteritzen per un disseny d’interacció persona-ordinador en què les tasques de l’usuari es realitzen directament en un context espacial en tres dimensions. Això implica que la interfície integri un sistema de seguiment o tracking (maquinari i programari) que tradueixi els moviments de l’usuari en accions o canvis en els suports de sortida de la interfície.

La majoria dels principis de disseny d’interfície 2D es poden aplicar al disseny d’interfícies d’usuari 3D. Per exemple, la reducció de la càrrega de memòria a curt termini, la coherència de la sintaxi i la semàntica de la interfície, la retroalimentació, la prevenció d’errors i l’atractiu estètic són tan importants en la interacció 3D com en qualsevol altra interfície home-màquina. No obstant això, expandir-se a la tercera dimensió comporta nous desafiaments.

El feedback pot operar en múltiples nivells, incloent informació visual, auditiva, tàctil i química (olfactòria i del gust) de fonts externes al cos de l’usuari, juntament amb informació propioceptiva i cinestèsica generada pel cos de l’usuari. El feedback es pot categoritzar en tres tipus:

1. Reactiu, generat directament per l’usuari.
2. Instrumental, generat pels controladors i eines de la interfície com, per exemple, la vibració d’un llapis quan es desplaça sobre una pantalla.
3. Operatiu, el feedback que rep l’usuari com a conseqüència de la seva interacció amb el sistema.

El feedback ha de ser coherent; la interfície d’usuari 3D ha de mantenir la correspondència espacial i temporal entre les múltiples dimensions d’informació que rep l’usuari. No complir amb aquest principi no solament empitjorarà l’experiència de la interacció, sinó que, fins i tot, podria tenir efectes molt més dramàtics, com ara causar maldecaps, visió borrosa, marejos, desorientació o, fins i tot, nàusees severes, especialment en el cas d’interfícies immersives (per exemple, cybersickness).

Avui dia, una de les aplicacions més comunes per a les interfícies 3D són els videojocs. Nintendo Wii, Microsoft Kinect i Sony Move utilitzen formes d’interacció basades a assenyalar, fer gestos i, el més important, moviments naturals, en lloc de botons i joysticks. Aquest tipus d’interacció també sol ser adequat quan la interfície es compon de pantalles molt grans com, per exemple, en centres comercials o en sales de conferències.