3. Repte. Disseny d’una interfície gestual o conversacional

3.1. Les interfícies gestuals

Des que en els anys setanta Xerox va introduir la interfície gràfica (GUI), el clic ha estat la forma més comuna per a la interacció amb els sistemes informàtics. No obstant això, amb l’arribada de les pantalles tàctils en mòbils i tauletes, el clic ha estat reemplaçat pel tap, un moviment més natural i directe que consisteix en el recolzament del tou dels dits directament sobre la pantalla. Encara que aquest tipus d’interfícies estan molt esteses i han estat ràpidament acceptades pels usuaris dels dispositius mòbils, la interacció gestual no es limita a aquesta tecnologia i presenta un potencial per a la millora de la usabilitat que encara està inexplorada. Podem distingir dues categories d’interfícies gestuals:

• Pantalles tàctils que requereixen que l’usuari estigui en contacte directe amb la interfície.
• Forma lliure que no requereix contacte per part de l’usuari. Aquesta és més flexible i pot incorporar sistemes de captura de moviment basats en la visió per computador o altres tecnologies (per exemple, guants de dades).

Al seu torn, depenent de com és el tipus de control que s’implementa en la interacció gestual, podem distingir interfícies de manipulació directa (per exemple, la pantalla tàctil d’un Apple iPhone) o indirecta (per exemple, l’activació de la cisterna d’un vàter per un sensor de proximitat).

Tots els sistemes que empren interfícies basades en gestos es componen, com a mínim, d’un sensor, un comparador i un actuador.

Un sensor és un component elèctric o electrònic que detecta canvis en l’entorn. Depenent del tipus de sensor, aquest pot capturar canvis en la llum, en la pressió, de proximitat, canvis acústics, d’orientació, basats en el moviment (per exemple, la velocitat) o en altres factors. El tipus de sensor que emprarem per a desenvolupar una interfície gestual dependrà del context de la interacció i la finalitat, encara que per norma general el dissenyador sempre buscarà maximitzar la naturalitat i la facilitat d’ús del controlador. Alguns dels factors més rellevants per a l’elecció d’un sensor o sistema de sensors adequats són la sensibilitat i l’àrea de cobertura del sensor per a detectar canvis rellevants en l’entorn. Com més alta sigui la sensibilitat i més gran l’àrea de cobertura, més subtils i amplis seran els gestos que podrem detectar.

Un comparador permet avaluar les diferències entre l’estat actual del sistema i un altre de referència (per exemple, l’estat previ, l’estat objectiu). Habitualment, el comparador és un microprocessador amb un programari específic que executa aquestes tasques, encara que en alguns casos pot consistir en un sistema mecànic amb una forma d’interacció més simple.

L’actuador rep la informació sobre el resultat de la comparació efectuada pel comparador i provoca un canvi en la interfície. L’actuador pot ser analògic (per exemple, encendre el llum de casa) o digital (per exemple, girar la interfície de la pantalla d’un mòbil).

De vegades, pot ser complicat saber quan és recomanable usar un tipus d’interacció gestual i quan és millor evitar-la. Per a prendre aquesta decisió, s’ha de considerar com d’exigent és fer el moviment requerit per a la interacció. A més, la modalitat de cada interfície depèn del tipus de contingut i informació sobre la qual treballarà la relació usuari-màquina. Per exemple, controlar senyals múltiples i precises podria ser més adequat per a una interfície tàctil / de teclat que per a una interfície de reconeixement de veu. De la mateixa manera, si solament es requereix un petit conjunt d’ordres simples, podria ser més fàcil basar la interacció en una interfície de reconeixement de veu en lloc d’una interfície basada en text. Les interfícies gestuals són una gran oportunitat per a la interacció home-màquina natural. No obstant això, les interfícies gestuals s’han de pensar acuradament abans de la seva implementació. Un gran avantatge, com es veu en les interfícies de reconeixement de veu, és el fet que interactuar per mitjà de gestos minimitza la quantitat de dispositius necessaris per a aconseguir els objectius de l’usuari (el cos de l’usuari és suficient per a obtenir i respondre als comentaris de la màquina). Tanmateix, la quantitat i el tipus de gestos necessaris han de ser d’una mostra relativament petita i fàcil de realitzar per a un usuari de totes les edats i condicions físiques. Per tant, les interfícies de gestos funcionen bé quan el conjunt d’ordres són fàcilment dissociables entre elles. Per exemple, aixecar el braç cap amunt quan l’usuari s’assegui davant de la pantalla d’un televisor és fàcil de memoritzar i pot activar l’ordre de «pujar el volum». Si l’usuari està «traient diners» en un caixer automàtic, pot ser difícil dur a terme el procés expressant tots els passos involucrats usant gestos. A més, quan es dissenyen interfícies gestuals, s’ha de tenir en compte el fet que l’usuari no se sentiria còmode a l’hora de gesticular moviments antinaturals en un espai públic.

En quines situacions convé usar interfícies gestuals?
No usar	Usar
Quan la intefície té una entrada de dades complexa. Quan la intefície es basa en informació visual. Quan la intefície és massa exigent en el moviment físic. Quan la intefície té un context inadequat.	Quan la intefície requereix una interacció més natural. Quan la intefície requereix reduir o amagar el maquinari (per exemple, lloc públic). Quan la intefície requereix més flexibilitat en la interacció. Quan la intefície requereix més matisos. Quan la intefície requereix més diversió.

Les interfícies gestuals han de ser: fàcils de descobrir, confiables, responsives, apropiades (al context, cultura i situació), amb sentit (satisfan unes necessitats de l’usuari), smart (desenvolupen les capacitats humanes), intel·ligents (prediuen les necessitats de l’usuari), divertides (promouen l’ús, l’exploració i la varietat d’interaccions), agradables estèticament i funcionalment, i bones (respectuoses i compassives).

Encara que les interfícies per a la interacció gestual poden ser molt diverses i basar-se en tecnologies molt diferents, reconeixem una sèrie de característiques comunes en totes aquestes i que poden guiar el dissenyador en el procés de desenvolupament:

• Presència: presència del tou del dit per a crear un esdeveniment d’interacció síncron sobre una pantalla tàctil.
• Durada: interval de temps que transcorre durant l’execució del gest.
• Posició: lloc on s’executa el gest (per exemple, superfície plana d’una pantalla tàctil).
• Moviment: tipus de moviment requerit per a la interacció amb el sistema (per exemple, desplaçament del cos al llarg d’una sala).
• Pressió: es tracta d’una pressió lleu o forta? És ràpida o sostinguda?
• Grandària: referència al controlador; per exemple, la interacció de les pantalles tàctils pot ser controlada pel tou d’un dit o per la punta fina d’un llapis.
• Orientació: en quina direcció s’orienten l’usuari i el dispositiu? S’ha de determinar usant punts fixos com, per exemple, l’angle de l’usuari en relació amb la pantalla.
• Inclusió d’objectes: alguns sistemes inclouen objectes que formen part del disseny de la interacció.
• Nombre de punts de contacte / combinacions: cada vegada més interfícies gestuals permeten la interacció multitàctil, usant diversos dits i, fins i tot, diverses mans al mateix temps.
• Seqüència: en sistemes més sofisticats, la interacció pot dependre de la història d’interaccions de l’usuari.
• Nombre de participants: encara que alguns sistemes accepten la interacció simultània de múltiples usuaris, això no sempre significa que permetin múltiples punts de contacte. Per exemple, alguns d’aquests sistemes basen la interacció en gestos executats per una sola mà. No obstant això, són capaços d’identificar quin usuari ha realitzat l’acció.