1.1. Què és una interfície?
Una interfície és, en general, aquell suport en el qual dos sistemes intercanvien informació.
El DIEC defineix el terme com:
Unitat funcional que permet posar en comunicació sistemes amb diferents funcions o característiques.
Uns altres defineixen la interfície des d’un punt de vista més funcional:
La forma en què s’aconsegueix realitzar tasques usant un producte i com aquest respon.
Hi ha definicions més específiques del camp de les tecnologies de la informació i la comunicació que fan referència al suport de comunicació entre els components informàtics del maquinari i del programari o entre les persones i els sistemes informàtics. Aquestes últimes es denominen interfícies d’usuari. Aquest terme emergeix recentment juntament amb el camp del disseny computacional i solament li hem prestat atenció des de la dècada dels cinquanta, moment en el qual agafa un especial protagonisme l’estudi de l’ergonomia i es realitzen treballs d’optimització dels equips de simuladors de vol, cascos, pedals i altres aparells per a l’operació del maquinari, adaptant el seu disseny al cos humà. Aquests treballs van derivar en sistemes interactius que integraven pantalles i dispositius d’entrada.
La discussió sobre com s’haurien de relacionar els dispositius d’entrada amb els de sortida aviat es va convertir en un camp propi conegut com a HCI. En els anys seixanta i setanta, l’optimització de les interfícies no solament se centrava a refinar el disseny del maquinari, sinó que van començar a aparèixer programes que controlaven el procés d’interacció. L’any 1963, Ivan Sutherland, un estudiant de doctorat del MIT, inspirat pels escrits de Vannevar Bush sobre el concepte «Memex» (1945), va inventar l’Sketchpad, també conegut com a Robot Draftsman, un programa d’ordinador que permetia fer simulacions visuals de formes geomètriques usant un llapis òptic.
Font: Life, novembre de 1945.
Font: University Video Communications, 1987. Disponible a: https://archive.org/details/alankeyd1987.
Uns anys més tard, Doug Engelbart, considerat avui dia un gran visionari i pare del camp de l’HCI (human computer interaction), va inventar el ratolí de l’ordinador, l’hipertext, la connexió en xarxa dels ordinadors, la videoconferència i els elements precursors de les interfícies gràfiques d’usuari (GUI) que encara usem avui, com ara el sistema de finestres i la navegació per fitxers. L’any 1968, va llançar «La Mare de Totes les Demos», una demostració de 90 minuts en directe en la qual tots aquests elements operaven en un sistema integrat, al qual va anomenar oN-Line System. Aquesta demostració va ser determinant per a l’empresa Xerox PARC, que immediatament va emprendre projectes d’optimització de les interfícies basades en sistemes gràfics similars. No obstant això, durant els vint anys següents encara dominarien les interfícies a nivell de terminal, la qual cosa va permetre que els usuaris que no coneguessin llenguatges de programació de baix nivell poguessin interactuar més lliurement amb aquests sistemes usant interfícies de text més simples.
No va ser fins als anys vuitanta quan empreses com Microsoft i Apple van introduir les interfícies gràfiques, els elements multimèdia i les interaccions basades en diàlegs. Els noranta es van caracteritzar pel refinament d’aquests models d’interacció, la seva progressiva adopció a l’entorn de treball, el creixent accés a internet i l’aparició d’interfícies per a la cooperació i comunicació entre persones (groupware). Amb el canvi de segle, les interfícies han adoptat una nova forma i s’han convertit en tecnologies ubiqües (per exemple, Bluetooth, telèfons mòbils, consumibles electrònics, pantalles tàctils, dispositius vestibles, la domòtica, els sistemes de realitat virtual i augmentada, etc.).
Mai abans l’ésser humà ha viscut envoltat de tecnologia digital tan heterogènia: és un repte actual dissenyar interfícies funcionals i estètiques que facilitin l’ús, que millorin l’experiència d’usuari i que siguin accessibles a totes les persones.